Puja, puja, amunt casteller,
que el cel de Vilafranca ens espera.
Força, equilibri, cor i senyer,
la nostra torre serà la primera.
De la plaça de l’Ajuntament neix el crit,
quietud que es fa vent, tot d’un cop s’ha desfet.
Les mans suades, la faixa ben estreta,
la pinya ferma com l’arrel d’una carena.
El baix ve de la terra, el segon ja tremola,
però els de la segona no deixen que caigui sola.
El folre i les manilles, un muscle sota un altre,
qui es pensa que això és fàcil no ha vist mai un castell.
Puja, puja, amunt casteller,
que el cel de Vilafranca ens espera.
Força, equilibri, cor i senyer,
la nostra torre serà la primera.
I la canalla puja com si fos vent,
l’enxaneta fa l’aleta, un segon d’infinit.
Tothom calla, només se sent el batec
d’un poble sencer dins d’un anell verd-i-vermell.
Quan sonen els gralls i ressona el tabal,
la gemma pujarà fins al pis de dalt.
Descarregat, oh quin goig! Aplaudiments i abraçades,
la història s’escriu a les places sagrades.
Puja, puja, amunt casteller,
que el cel de Vilafranca és teu.
Força, equilibri, cor i senyer,
els castellers, foc i poble, arrel i voler.
“Visca els Castellers de Vilafranca!
Amunt, amunt i… carregat, que no caigui!”